• Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Victòria a la final (S14)

Els voltors sub-14 guanyen la final de la Lliga de tercera al Químics (48-17)

1

Tant és amb qui juguis una final, sempre serà un rival difícil. Però si, a més, es tracta de l’únic equip que t’ha guanyat a la lliga regular, es impossible refiar-se’n ni una mica. I no ho vam fer.

Al nostre bàndol, els nois i les noies “li tenien ganes” al Químics, perquè pensaven que la derrota a la Teixonera havia estat evitable i els va fer ràbia que quan van començar a remuntar ja fos massa tard. Però calia redreçar bé aquests ànims, perquè el míster no ho veia tan clar. Portàvem unes setmanes en què la meitat de l’equip estava molt (molt!) tocada físicament i, a sobre, del viatge a Andorra del cap de setmana anterior vam tornar amb dues baixes a la nostra línia titular per al partit més important.

Vam analitzar tot el que ens havia sortit malament en aquella llunyana jornada de gener: gran part de culpa va ser de l’activació (confiats/des i adormits/des) i de l’alineació (per les baixes i per fer algunes proves). I també què feia bé el rival: equip ràpid que mou la pilota, amb dos o tres jugadors que quan s’associaven causaven estralls, a més de molta capacitat de treball de tot l’equip.  

I amb aquestes observacions vam fer canvis per fer més protagonista la davantera i també vam treballar la contundència de la línia, per evitar el ràpid ordre defensiu dels contraris, a més de posar remei als problemes de contenció de les internades per les bandes que tant de mal ens van fer l’altre cop.

2

Eren tantes les coses que havíem millorat respecte al nostre anterior encontre i la confiança en els canvis introduïts que la frase de la setmana era: “NO S’HO ESPEREN!”. I la veritat es que van sortir prou bé, tot i el dubte (la por, diria jo) de si aguantarien tot el partit o si les diverses molèsties físiques que tenia la majoria faria que anessin sortint-se del joc.

El passadís per entrar al camp que ens va fer la gent del club va ser el més ensordidor que podíem imaginar i ho agraïm de tot cor. Si als voltors els calia una mica més de motivació, de segur que la van trobar aquí.

 De bon començament es va veure la intensitat i la concentració dels nostres alevins. Van desplegar un joc viu i contundent que va anar tenint el seu premi, si bé a la conquesta en les fases estàtiques (especialment a les touches) no vam estar tant encertats com hauríem desitjat.

La davantera feia un bon treball de desgast i la línia cometia molt pocs errors. A més, la feina per a la contenció dels atacs rivals també funcionava. Va ser una primera part quasi perfecta, com demostra aquesta dada: quan va arribar el descans el Tarragona  anava guanyant 31 a 0 i els Químics no havien pogut trepitjar encara la nostra zona de 22.

3

Al descans no vam fer substitucions, perquè els i les voltors estaven jugant tan bé que era per repensar-s´ho si havíem de fer algun canvi, tenint en compte que no ens refiaríem d’aquests oponents i que calia agafar més avantatge per quan comencessin els problemes físics. Però val a dir que l’increïble treball de la fisio, la nostra estimada Vane (i la seva pomada de foc), va permetre que això no acabés succeint.

A vegades ens ha passat que els primers moments de la represa tenim uns minuts fluixos fins que tornem a agafar el ritme, però aquest cop vam poder fer una marca al poc de tornar al camp que donava certa tranquil·litat. Tot i així, va ser ara quan els visitants, que mai ban abaixar els braços, començaren a contraatacar amb més empenta i van fer que la segona part fos molt disputada, amb repartiment de marques per ambdós equips. Aquesta lluita dels rivals va anar a més, a l’hora que els nostres alevins baixaven una mica la intensitat degut al desgast, però el marcador ja estava molt a favor com per témer la derrota.

4

Durant tot l’encontre es va viure un ambient d’autèntica final, amb els ànims continus de les dues aficions. A més, va ser un gran detall que vinguessin representants de la Federació amb els trofeus i va ser bonic que cada equip li hagués de fer lliurament a l’altre.

Als Químics els felicitem i aplaudim ben fort. Amb molt pocs jugadors han estat molt competitius durant tota la lliga i han arribat a la final, lluitant-la fins l’últim moment, i això demostra una gran implicació per part de tot el grup. El nostre respecte va per ells i elles i tant de bo la propera temporada els dos conjunts puguin tornar a trobar-se, tot i que alguns ja no ho veurem.

Suposo que en parlar d’una final el que toca es fer un petit resum de la temporada, però és tan difícil en només unes quantes línies! Només diré que és una llàstima que gairebé l’únic que se sap dels equips és si perden o guanyen. La dictadura del marcador fa que si guanyes semblis bo i si perds semblis dolent. Al llarg del camí la gent no té constància del munt de complexitats amb les que s’ha de lluitar setmana rere setmana.

5

Més important que el fet de que els i les voltors sub-14 hagin guanyat és COM han guanyat. En el terreny esportiu, la gent que s’hagi apropat a veure’ls jugar el playoff s’haurà adonat del bon nivell de joc.

No tan fàcil de veure, potser, són unes altres actituds. Com per exemple que decideixin jugar amb només 14 jugadors/es quan els rivals tenen un menys al camp (excepte si és per una expulsió) o dir-li a l’àrbitre que anul·li una marca que ens dona per bona fent-li veure que hem comés una infracció prèvia.

Quan veus aquestes (i moltes altres) actituds saps que, guanyin o no, han fet una bona feina i s’han convertit en jugadors/es de rugbi de veritat.

Més enllà d’això, la superioritat mostrada a les eliminatòries ha de servir per convèncer-los que haurien d’haver jugat en una altra categoria i que l’any vinent no poden conformar-se amb la tercera divisió.

Ha quedat palès tot el que saben fer, malgrat les limitacions de tenir només un sol entrenador, i també que tenen i mostren els valors que fan sentir orgullós a un club. Ara el que toca és saber premiar-los i cuidar-los com mereixen per assegurar-nos que tot això pugui tenir continuïtat a casa nostra.

6

Crònica de David Garthía