Jordi Frisach Perelló - President de 1986 a 1988

 

Tot va començar l’any 1985 de la mà del gran amic Albert Gómez.

Aleshores estudiava enginyeria industrial a Terrassa.

Un cap de setmana em va comentar que havia jugat un partit de rugbi amb l’escola. L’entusiasme que transmetia explicant en què consistia, afegit a l’esperit aventurer que teníem ambdós en aquella època, ens va abocar a muntar un club de rugbi a Tarragona: dit i fet.

I com que la il·lusió d’aconseguir una fita que a nosaltres ens semblava extraordinària, no hi va haver cap impediment enfront els problemes que, en circumstàncies normals, et pots trobar en un projecte així: no hi havia hagut, mai, tradició en aquest esport a la ciutat; evidentment, tampoc no hi havia infraestructures; i, lògicament, poquíssimes persones hi havien jugat. Cal matisar que hi havia alguns jugadors que o bé havien passat pels equips universitaris, o pel col·legi Turó, o hi havien jugat a l’estranger.

Ens vam assabentar que a Reus hi havia un Club (el Reus Deportiu) que tenia força solera i antiguitat. Vam posar-nos en contacte amb el Josep Ruiz qui, a més de ser un gran company, ens va donar les pistes necessàries per a tirar endavant el projecte ( a banda d’acollir-nos en el seu equip on vam jugar una temporada).

Així doncs, el Josep ens va posar en contacte amb el Tito Roda, a qui va tenir de jugador en l’equip del col·legi Turó. De seguida vam fer una magnífica amistat amb ell atès el seu extravertit caràcter.

De fet, tot anava succeint de forma molt ràpida; i, amb l’energia que es té als vint anys, de seguida vam tenir les coses força embastades fent que, a part d’anar jugant amb el Reus Deportiu, presentéssim l’acta de constitució i els estatuts al Registre d’Associacions de la Generalitat.

Com que l’única forma d’aconseguir els set membres necessaris per a constituir-lo era demanant favors a amics, vaig iniciar un grapat de trucades de les que, a part de l’Albert Gómez, el Tito Roda i un servidor, vam aconseguir que signessin l’Albert Jordà (amic del Tito), el Josep “Pito” Vilar i el Rafa Yáñez (companys meus de col·legi) i el Jordi Bresó (Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i amic comú de l’Albert i meu, i que va jugar força temps).
Finalment, a finals de 1985, vam obtenir la legalització dels papers on es donava forma jurídica al “Club de Rugby de Tarragona”.

La vestimenta té, també, la seva història. Quant a l’escut, tant l’oficial com el de la mascota, van venir gràcies a les dots artístiques del Tito. El perquè del color morat de la samarreta i pantalons negres fou perquè l’Albert i jo pertanyíem (encara ara, tot i que ja no hi vaig) a la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona: el color de la camisa morada passava a la samarreta; i la faixa –negra- passava als pantalons.

Quant al camp, vam tenir els terrenys de la Universitat Laboral gràcies a la gestió de l’aleshores gerent – Sr. Mateu-. Les porteries van ser construïdes i instal·lades per la família Beneito (de Construccions Metàl·liques Beneito – Urbinox S.L.) que mai no van voler cobrar ni cinc per la feina.

La plantilla la vam anar formant al més pur estil de donar la tabarra a tothom, absolutament a tothom, amb qui ens trobàvem, la qual cosa va permetre que, a la primera temporada tinguéssim equip masculí i femení. Va ser una sort immensa que, en aquells moments inicials, se’ns afegissin membres veterans provinents del Reus Deportiu com el Miquel Bonet, el Damià Bonet i el Dani Domènech que, no només es van fer càrrec de la vessant tècnica, sinó que ens aportaven una experiència que no teníem.

A continuació el bon amic (i després president) Josep Maria León (Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona), va ser l’encarregat al llarg d’una pila de temporades, de guiar-nos en la preparació física. També, a la primera temporada, vam gaudir de la presència en els partits d’un massatgista que acabava de treure’s el títol i al qual li interessava agafar experiència en matèria esportiva: el Manel Burillo (Membre de la Colla Jove).

Al Reus Deportiu vam conèixer un jugador amb molta experiència i que va abocar tot tipus de recursos per a ajudar-nos en el projecte: el Diego de Orbaneja. Home de qualitats maratonianes i perseverants (ho dic perquè encara continua aportant la seva energia amb la mateixa intensitat).

Cal tenir present, també, la cabdal figura que va representar en John Bates, aleshores professor d’anglès a “International House” que va permetre que fruíssim del patrocini econòmic d’aquesta acadèmia i, amb això, donar una embranzida a l’arrencada de l’equip. Però també, val a dir, que la seva dedicació va anar moltíssim més enllà del contacte amb un patrocinador ja que va encarregar-se de tot allò que calgués a cada moment.

També, des del primer moment, vam aprofitar les nostres relacions amb algunes escoles per anar formant equips base de forma que pogués tenir continuïtat. Per exemple: el Sant Pau, el Pax, La Salle, el Turó. Fa il·lusió veure que alguns d’aquells fitxatges encara segueixen vinculats al club.

Tot plegat, va ser una magnífica experiència humana on, a banda de les persones esmentades directament n’hi va haver moltes d’altres que, en major o menor dedicació, van aportar el seu gra de sorra (alguns, fins i tot, sacs plens) per a construir els fonaments d’aquest Club. Lamentablement, l’espai per a escriure la meva crònica és breu i em dol moltíssim no poder parlar abastament de cadascun d’ells (tot i que fora interessant que algun lletraferit gravés una conversa entre l’Albert, el Tito i jo per treure’ns tota la informació possible).

Per últim, vull agrair molt entranyablement, la paciència que va tenir la mare del Tito amb tots nosaltres per la infinitat de cops que envaíem –sorollosament- casa seva. Sempre vam tenir el seu suport i, com no, les portes de la casa oberta per a fer tot tipus de reunions (o per a veure la pel·lícula “Que nos quiten lo bailao”).

Moltes felicitats a tots els qui heu mantingut encesa la flama que ens ha permès arribar als vint-i-cinc anys.