• Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Diego de Orbaneja Gil de Biedma - President de 1998 al 2000

 

El temps que vaig ser president va estar marcat pel nou camp que finalment vam aconseguir.

S’obria un ampli ventall de possibilitats per al Club Rugby Tarragona.

En disposar d’un lloc adient per a la pràctica del rugby, el primer que vam fer va ser recuperar l’Escola per garantir la continuïtat del nostre club i del nostre esport. Una fita important va ser que es va obrir a la nostra ciutat una delegació de la Federació Catalana que va servir per donar una empenta a la promoció del rugby a les nostres comarques.

Malauradament, per motius personals, vaig haver de deixar la presidència sobtadament. Molts dels projectes es van quedar sobre el paper, però gràcies a l’incipient estructura creada, l’Agustí Busquets va prendre el relleu i el Club va seguir evolucionant.

Agustí Busquets Martí - President del 2000 al 2002

 

M’he preguntat moltes vegades com un club esportiu que en aquells moments comptava amb només 100 socis, va aconseguir tenir un camp municipal de dimensions internacionals, amb gespa natural i enllumenat per a la pràctica exclusiva del rugby a Tarragona.

Tot i que no hi ha una explicació racional, crec que el principal mèrit d’això és de l’Andrés, per la seva perseverança, i del Diego, pel seu entusiasme (una de les cadires de la sala d’espera de la regidoria d’esports de l’Ajuntament, podem dir que, la tenien reservada per a ells).

Un cop amb el camp a la nostra total disposició i amb l’Escola en marxa, la nova junta ens vam proposar tres objectius bàsics: refermar les relacions institucionals amb l’Ajuntament de Tarragona, consolidar l’Escola municipal de rugby i aconseguir finançament per a l’escola i per a l’equip sènior. En la consecució d’aquests objectius, l’Àngel Domínguez va tenir un paper molt rellevant.

Pel que fa a l’ús del Camp de Rugby Municipal, va ser clau la confiança i el bon tracte rebut per part dels responsables del Pavelló Municipal de Camp Clar, concretament del Sr. Inglès i de la Sra. Cristina. El nostre amic Ramon, en feia un acurat manteniment.

Respecte a l’Escola, es va fer una campanya entre els diferents centres educatius de la ciutat i vam contractar monitors professionals. Fruit d’això, l’Ajuntament de Tarragona va donar el primer premi al CRT pel foment de l’esport base a la ciutat de Tarragona l’any 2003. Aquesta institució també ens va convidar a participar en el grup “Observatori de l’Esport Tarragoní”.

Quant al finançament es va aconseguir tenir un bon patrocinador per l’Escola i per l’equip sènior, un conjunt de bons companys i amics que sempre vam gaudir i lluitar per pujar a Primera Catalana. Els mitjans de comunicació locals van fer un bon seguiment dels resultats esportius.

Malauradament, els conflictes relacionats amb l’entrenador de l’equip sènior i la conseqüent tensió dins el col·lectiu, entre d’altres motius, van fer que em retirés de forma prematura de la presidència del club. Carlos Pérez va fer valentament el relleu.

Carlos Pérez González - President del 2002 fins al 2013

 

Vaig accedir a la presidència l’any 2003. Vaig demanar l'ajuda d'uns quants companys per constituir una Junta amb els mínims legals, i començar a treballar.

Les primeres decisions adoptades en aquell any van ser: No inscriure a l'equip sènior en la temporada 2003-2004 (decisió durament adoptada després d'una reunió a casa meva, un divendres a la nit, de tots els efectius sènior amb què comptàvem…), començava bé!!. Recolzar decididament l'Escola de rugby. Autoritzar a antics veterans de Reus i Tarragona, a poder efectuar entrenaments els divendres a la nit. Crec que totes elles van ser decisions encertades. Després d'un any sense competició oficial, i gràcies a la incipient assistència els divendres dels veterans, van començar de nou a sorgir jugadors per a l'equip sènior, i així, la temporada següent, de nou, vam poder presentar un equip. L'Escola seguia creixent, a poc a poc, però creixia.

Un moment clau per a la història del Club va ser el dia en què l'Ajuntament de Tarragona ens va convidar a anar al Torneig d'Escoles de Rugby d'Orleans, amb motiu de les festes patronals de la ciutat francesa, i en tractar-se d'una ciutat agermanada amb Tarragona (Gràcies Agustí per les teves gestions!). Vam anar amb els xavals que formaven part en aquell temps de l'Escola, i allò, a més de ser una gran experiència per als jugadors, ens va obrir els ulls a la Junta. Vam decidir organitzar alguna cosa semblant, i dins les nostres possibilitats, a Tarragona. És l'origen de la nostra Trobada d’Escoles de Rugby Ciutat de Tarragona.

En aquells temps, treballàvem colze a colze en Diego, l’Àngel, l'incombustible Friskis, Javi, i Seli i Angi a l'Escola. Per sort, l'equip sènior es consolidava, l'Escola, a poc a poc anava donant els seus fruits, i el viatge a Orleans es va convertir en una cita ineludible any rere any.

Aleshores va arribar el cop. Finalitzada la temporada 2005-2006, degut a l'ascens del Nàstic a Primera Divisió, se’ls va cedir el nostre camp en exclusiva i ens van convidar a tornar, paradoxalment, a les instal·lacions d'on havíem estat expulsats: el Complex Educatiu.

Van ser moments difícils. Mentre no teníem lligat un acord definitiu amb el Complex, no teníem on entrenar. Reunions amb els responsables del Complex, a l'Ajuntament, fins i tot a Barcelona amb el Secretari General de l’Esport…, quin estiu!! I quan per fi es va poder disposar de les instal·lacions, un altre gran problema: l'adequació del terreny de joc, un altre viacrucis. Tot eren problemes i problemes…, però bé, al final, vam poder tirar endavant, això sí, havent de disputar els partits locals a Reus durant una temporada completa.

Un altre dels aspectes en els quals s'ha anat treballant, és en el d'anar millorant la gestió del Club. És com canviar la roda del cotxe, sense parar el motor… La realitat del Club sempre va per davant de les decisions, i això comporta petites crisis, algun malentès, i diferències de criteris irreconciliables. No obstant això, es van fent coses, segurament se’n podran fer més i millor, no en tinc cap dubte, però la veritat és que cada vegada hi ha més gent involucrada en el Club. Poc a poc, del grup d'amics i jugadors que van crear un equip de rugby, s'està passant a un Club. Falta molt recorregut, però no en tinc cap dubte que s'aconseguirà…